divendres, 25 de novembre del 2016

El vell morent


Són pocs els mots darrerencs del morent vell,
assetjat pels hereus rapinyers atents,
que deleren que s'allunyi en pocs moments,
per assolir tot quan pertany a ell.

Vell, que es troba com el sol cap al tard,
privat de sa vitalitat diürna,
fallida visió, fosca, nocturna,
desesperança de poder-se dreçar.

Vell, t'esforces per no acomiadar-te,
vols ser tu inmortal per ta semença;
el finat, sigil·losament avença,
sens dubte no podràs pas salvar-te,
puix, si no et donen condolença,
no tardaràs gaire a allunyar-te.


Pep Ventura

dimarts, 18 d’octubre del 2016

Visió de la senyera


Enmig de molts núvols, cinc raigs de sol,
quatre de color vermell, interposats,
si es desvaporen hi ha el consol,
que en la ment resten els colors gravats.

De la ment penetren en el noble cor,
d'aquesta s'endinsen a la dolça ànima,
amb vehemència i molta passió,
puix que surten cridant per la gargamella.

Bé, Catalunya, sigues cridanera
que et captin amb la teva veu de lluny,
i si et volen fer anar enrere,
doncs t'has de fer sentir amb gran retruny,
amb el braç esquer, alçant la senyera,
com també el braç dreter, la falç al puny!


Pep Ventura

diumenge, 16 d’octubre del 2016

Una rosa vermella!


El roser de la vida
és també, el de l'amor,
tens una rosa vermella!,
gaudeixes de quasi tot.

Jo et regalo una rosa,
dolça filla del meu cor;
és una rosa vermella!,
que ve d'un gran amor.

Accepta-la tu, nena,
altra cosa no tinc ara;
és una rosa vermella!,
ve de mans de ta mare.

Menysprear, no, donzella,
ma modesta donació,
tens una rosa vermella!;
és tenir la reina flor.

I si tu molt m'estimes,
com a tu molt t'estimo jo,
amb una rosa vermella!,
enfortim l'estimació.


Pep Ventura

dissabte, 15 d’octubre del 2016

La nina púbera


Semblant capoll de la rosa,
la nina quan púbera ja,
esperant que ella emprendrà,
nova vida que s'imposa.

Com l'ocellet que té caliu
i salta ja per volar,
aparellar-se i criar,
nidificar així son niu.

Té semblança dita nina,
quan a l'afer dels ocellets
que lluiten en tots els indrets,
per dreçar la seva vida.

Persones, més aus xiquetes,
en família augmentes,
car al camp les aus dormiten,
les persones amb casetes.

Si els piulets, els seus cants,
són llenguatge dels ocellets,
de les persones sa llengua és,
doncs la llengua, dels catalans.


Pep Ventura

La cua de tres caps


Una nena bufoneta
que tenia els cabells llargs
Volia que li fessin una cueta
trenada, amb tres caps.

La mare tenia feina,
el pare anava al treball,
la germana, a la compra,
i sense cua es va quedar.

Quin plor la nena feiz!,
i a ca l'àvia se'n va anar,
escoltant el que li deia,
que la família no en facas.

Vine, vine, volguda neteta!,
que jo t'estimo molt,
i et faré de tres caps la cueta,
perquè és el que tu vols.

Mentre l'àvia trenava
la cua que demanà,
una cançó li cantava
i a la nena li agradà.

Una nena bofoneta
que tenia els cabells llargs,
li feia l'àvia una cueta
trenada, amb tres caps.


Pep Ventura

divendres, 8 d’abril del 2016

Les comparses de Vilanova


És el jorn de les comparses
del nostre gran carnaval,
toquen "El turuta" les orquestes
i la gent el va cantant.

Ja salten les parelles
i els caramels van llençant,
onejant les senyeres
de les seves entitats.

Passada, passada, fan
una darrera l'altra
i totes elles serpentejant,
sense quedar trencades.

Ara passen unes colles
i un altre se'n perfila,
reunint-se quasi totes
a la plaça de la vila.

Arriben amb força recel
i es comencen a preparar
per la batalla del caramel
que s'haurà de realitzar.

Les comparses, totes juntes,
resten ells abraçades,
per escapolir-se de les lluites
i no rebre les patacades.

Els comparses les protegeixen,
fent un setge al seu entorn,
la cara sempre ells donen
lluitant i parant el cop.

Com passen els caramels!
Els uns cap ací, d'altres cap enllà!
Es fa una nuvolada de tots ells,
ni els comparses es veuen ja.

Tothom, doncs, mira a terra,
que rau ple de caramel,
i mentre dura la guerra
no poden mirar al cel.

Els caramels ja s'acaben,
que han llençat els comparses,
els recullen i les bosses omplen
molts vilatans i forasters.

I aquest any ja l'acabem,
la festa que a tothom prova;
la disfruten molta gent:
les comparses de Vilanova!


Pep Ventura

dijous, 31 de març del 2016

No tinguis por, Catalunya!


La bandera que empunya
tot nadiu català,
no tinguis por, Catalunya!,
és un orgull a respectar.

Si porten gent de terra llunya
per desequilibrar nostre cens,
no tinguis por, Catalunya!,
no ho permetrem pas gens.

Escarniran nostra senyera,
la nostra parla ens vetaran,
no tinguis por, Catalunya!,
car no ens extingiran.

Mentre hi hagi mares
que pareixin sers humans,
no tinguis por, Catalunya!,
que tots ells són catalans.

Si la terra ens retruny,
pels canons dels traïdors,
no tinguis por, Catalunya!,
puix, un català, val per dos.

I si a nosaltres ens volen punya,
i ens unim per defensar-nos,
no tinguis por, Catalunya!,
morts de peu, abans de lliurar-nos.


Pep Ventura

dimecres, 30 de març del 2016

Estem ben junts


Recolza el teu cap damunt de ma espatlla
pensa en els bons moments anys juvenils,
ara mira'm bé, de front, en ma cara,
besa'm i tu veuràs que ets feliç.

Recolza de nou el cap en ma espatlla
i pensa molt en el teu any present,
ara mira'm bé, de front, en ma cara,
besa'm i ja el veuràs diferent.

Torna a recolzar el cap en ma espatlla,
pensa molt en els anys de futur;
si no em mires, de front, en ma cara,
et semblarà que tu, de mi, estàs lluny,
però si em beses llargament, ara,
doncs veuràs que els dos estem ben junts.


Pep Ventura

diumenge, 28 de febrer del 2016

Ma infantesa


Faig memòria de quan jugava
que tenis jo vuit anys;
doncs sempre m'allisaven
quasi tots, els meus companys.

Jugava als quatre cantons
i havia d'estar aten,
sinó sempre hi havien raons
i m'atonyinaven de valent.

També jugava a boles
i el mateix em passava:
si en guanyava moltes,
el que perdia m'escalfava.

Durant un partit de futbol,
si molt bé jugaves,
quan marcaves algun gol,
t'emplenaven de bufetades.

I si jugaves amb les nenes,
quan més tranquil·les semblaven,
si el que et deien no ho feies,
totes juntes t'apallissaven.

En arribar a casa meva,
amb mon pare em queixava;
es treia la corretja seva
i per ma esquena la passava.

De pensament vaig canviar,
i si algú m'estomacava,
m'havia de defensar,
donant-li una bofetada.

¿I llavors què va passar?
Que de rebre sempre els cops,
el pinxo em vaig tornar
amansint-los a tots.

I si poses l'altre galta,
quan et donen bofetades
el que solament et passa
és que reps dues vegades.


Pep Ventura