dilluns, 18 de novembre del 2013

La xarxa davalla

Mirant de lluny el cel blau
amnb els núvols una mica rogents,
a la mar, el sol lluent cau,
les ones a la sorra van corrents.

Sorra ocejada, barca blava
reposant sobre travessa llenyosa,
del seu pal la xarxa davalla,
per arranjar-la amb cura seriosa.

Bon quefer, els dels pescaires,
que volen anar ben segurs,
perquè no s'escapoleixin gaires
llobarros, orades ni cap lluç;
amb el cordill, a la xarxa, hi han lligades


Pep Ventura

dissabte, 20 d’abril del 2013

Què és el bes?


Què és el bes? Per què el bes?
¿Però, qui besaré? Què serà?
Ara el provaré, veuré com és,
Com ho faré? Qui em deixarà?

Aquestes són les preguntes
que jo sempre m'he fet;
encara que sinceres
mai he fet un beset.

El meu primer bes,
me'l donà la meva mare,
i molt tard ho vaig saber,
m'ho digué el meu pare.

¿Si la mare no la tinc,
a qui jo podré besar?
Si la mare visqués amb mi,
més d'un bes li hauria donat.

Pobre de mi! No sóc feliç!
Si jo no puc besar,
Tindré un gran desencís,
que no podré superar.

Si una noia jo estimés
i ella me'n feia cas,
m'atreviria a dona-li un bes,
per poder-me assossegar.

Donar un bes, per amor,
ha de ser meravellós,
un bes quan s'estimen dos,
sols pot ésser per amor.

Per més lluny que estem
i que tot sigui advers,
per més oposició que tinguem,
sempre es desitja fer un bes.

Un bes és l'expressió amorosa,
quan es besen mare i fill,
quan es besen espòs i esposa,
quan es besen pubilla i pubill.

El bes de mare és platònic,
el de nuvis és més sensual,
el de casats és harmònic,
però, el de vells... ¡¡Fenomenal!!


Pep Ventura

Visca Catalunya


La lluita dels catalans
sempre ha sigut penosa,
la tenim petits i grans
i, per ara, no rau pas closa.

Lluitaren els nostres avis,
pas a pas, amb serenor,
i cridaven amb els seus llavis:
"Visca Catalunya", soferta nació.

Els nostres pares també ho feren,
amb tant o més bategar,
per més que els humiliaren
"Visca Catalunya", varen cridar.

Ara nosaltres ho estem fent,
i encara que haguem de sofrir,
units sempre cridarem
"Visca Catalunya", fins morir.

Vénen també els nostres fills
amb moltes ganes de triomfar,
essent amb nosaltres afins
"Visca Catalunya!", volen cridar.

I vindran els nostres néts,
més forjats, com ja esperem,
i cridaran amb plens drets
"Visca Catalunya, independent!"

I d'una a l'altra generació,
Catalunya consolidarem,
i d'ella farem la nació
que tots els catalans mereixerm.


Pep Ventura

diumenge, 31 de març del 2013

La velleta

Coneixia una velleta
que anava pels camins,
agafant branca i branqueta
i les pinyes dels pins.

Quan un bon grapat en tenia,
al davantal se'l ficava,
i cercant, cercant l'omplia
fins que a casa arribava.

Ràpidament, encenia el foc
per a donar calor a la casa,
fer sopes amb un pot
i coure carn a la brasa.

En acabar de menjar,
el gat llepava el pot,
el gos rosegava els ossos
i ella dormia, davant del foc.


Pep Ventura

dimarts, 12 de març del 2013

La bellesa


Quan els teus encisos et preocupin
pel sol fet de néixer dona,
sempre n'hi haurà que te'ls adulin
i, molt probablement, sigui l'home.

si t'encanten els teus encants
i els tens sempre molt presents,
oblida'ls de tant en tant,
fent exercitar més la ment.

Perquè la teva bellesa de dona,
no és solament els teus encants,
tots els que et rauen, a fora;
sinó que els de dintre són vitals,
car la bellesa més bella,
de les dones, és espiritual.


Pep Ventura

dissabte, 16 de febrer del 2013

La neu és freda


Tens llibertat, anys no passen,
si ets malalt, t'has envellit,
quan la rosa es desfulla
cau malalta i no fa llit.

La que té salut no és vella,
no ho podem dir del malalt,
del roser mai talleu la poncella,
té semblança d'escanyar l'infant.

El sol s'estén i va escalfant,
ben cultivada està la vall.
els ocells van lliures, voltant,
L'aigua sempre corre avall,
doncs, això no ho fa l'arbreda
i la neu és com la mort, freda!


Pep Ventura

dimecres, 6 de febrer del 2013

La Rosó

Un jorn, mirant el cel blau,
i la mar, del mateix color,
passejant per la sorra ocrejada,
vaig veure la Rosó.

Una nena de quinze anys,
igual que jo els tenia;
li agradaven molt els banys,
a la meva companya.

Jugant, jugant a la sorra
i lliurant-se de tot mal,
vàrem estar més d'una hora,
fent l'amor, superficial.

Al cel blau vaig mirar,
passejant per la sorra ocrejada,
uns deu anys varen passar,
veient la Rosó, acompanyada.

M'explica llarga aventura,
que un jove l'enganyà
deixant-li una criatura,
i a ella l'oblidà.

Llavors ja no tenia,
ganes d'amor superficial,
ni de jugar a la sorra,
ni de fer l'amor real.

També, al cel blau mirant,
passejant per l'ocrejada sorra,
deu anys més varen passar,
presentant-se la Rosó sola.

M'explicà el que va succeí
estant els dos asseguts,
que la criatura se li morí,
feia més de cinc anys.

Ens posàrem a jugar,
com quan teniem quinze anys,
ella mirant l'ocrejada sorra,
i jo mirant el cel blau.

De posició vàrem canviar,
però fent l'amor real,
jo, mirant al cel blau.

Molts jorns, al cel blau mirava,
i la mar del mateix color,
passejant per la sorra ocrejada,
sempre més, amb la Rosó!


Pep Ventura

dilluns, 4 de febrer del 2013

El delerós camí


A sa hora esclata el sol,
al bell cim de la muntanya,
on se sent una minsa remor
planyent-se, sens cridar gaire.

Veu és d'un poble turmentat,
que no respira, s'ofega,
no el deixen en llibertat,
car son just li batega.

Sa llengua no és permesa,
ses costums són ben negades,
sa mirada amb tristesa
i ses virtuts menyspreades.

Quant costós se'ns depara,
si la fera molt urpeja,
s'ha temptat plantar-li cara,
tampoc així es doblega.

Adés ja ha passat molts anys
i quasi res no s'ha lograt,
car trobem alguns viaranys:
quin hem de seguir no se sap.

Si el català és constant
i no diu tostemps que si,
el fruit d'estar lluitant,
serà el delerós camí.


Pep Ventura

dilluns, 28 de gener del 2013

És car el peix?

A la vora de la mar
hi ha una barqueta,
que balancejant està
tranquil·lament, soleta.

De prompte un pescador,
a dins d'ella salta
i remant, sense remor,
amb agradable calma,

mar endins se'n va anar
a pescar quelcom de peix
i aviat se m'adonà,
que hi havia mareig.

Però ell, prou insistent
i les ones sortejant,
al mar s'endinsa corrent
mentre anava lluitant.

Una ona tan forta
a la barqueta xocà,
li féu donar una volta
i ell a l'aigua saltà.

i per molt que lluités
no en va poder sortir,
i després d'unes hores
ell va deixar d'existir.

I hi ha els qui comenten,
que, el peix de la mar,
els pescaires que el pesquen
doncs el venen massa car.


Pep ventura

diumenge, 13 de gener del 2013

Joliua Vilanova

Cara amunt hi ha muntanyes,
al darrera hi ha la mar,
Barcelona a la dreta,
Tarragona a l'altre costat.

Les muntanyes són gris-blau,
la calitja les va tapant,
i si el sol amb força cau,
lentament les va netejant.

I veiem moltes masies,
puix d'açò si que n'hi ha.
Unes aguanten ben fermes
mes les altres ja no pas tant.

Al moll hi ha moltes barques,
que a diari van a pescar,
car a la nit els "llums" surten,
al matí ho fan els quillats.

Vora mar hi ha un passeig
amb els seus bonics jardins,
no ho crec, sinó que ho veig,
és l'enveja de molts veïns.

La indústria sempre nombrosa,
la gent que hi pot treballar
n'està força joiosa
i d'ella no se'n vol anar.

També practiquen els esports,
açò ja és un altre qüestió,
si alguns són campions
els altres no ho sé pas jo

Hi ha diversos bons mercats,
que a comprar tothom hi va;
uns compren pels que ells tenen,
altres no tenen per a comprar.

Per a menjar, hi ha molts llocs,
a tot arreu es menja prou bo.
De menús, n'hi ha per a tots
i et serveixen bon xató.

Interessant escola d'art,
en gaudeix aquesta vila,
els uns aprenen a pintar,
altres treballen l'argila.

El que s'acaba de sentir
és Vilanova dreçada,
amb la planúria sens fi;
l'han anomenat "La ben plantada".


Pep Ventura

diumenge, 6 de gener del 2013

Què vol dir ser català

Nascut o no a Catalunya
i d'ella tens nacionalitat,
ni que portis barretina´
no vol dir ser Català.

Encara que adoris sant Jordi
i la Verge de Montserrat,
ni que cantis a l'Església,
no vol dir ser català.

Si tu vas a les urnes,
el teu vot a dipositar,
ni votant pel qui tu vulguis,
no vol dir ser català.

Si menges pa amb tomàquet,
arròs amb bacallà
crema a la catalana,
no vol dir ser català.

Si quan hi ha una festa
tens ganes de ballar,
ni qu ballis la sardana,
no vol dir ser català.

I si l'ensenya catalana,
al balcó la vols penjar,
ni que sia l'onze de setembre,
no vol dir ser català.

Català és quelcom més
de tot el que s'ha dit,
són també totes les lluites
que haguérem i hem de patir.

Si vols llibertat per a Catalunya,
l'Autonomia amb dignitat
i per ella dones la sang,
això vol dir ser Català!

Si lliures el teu cor noble
per Catalunya triomfar,
pels rics, pobres, que són poble,
això vol dir ser Català!!

Si la nostra senyera, la penges com cal,
i dus la barretina damunt del teu cap,
donant el teu vot, la sardana ballant,
i per Catalunya, ta vida donant,
això, això vol dir...ser Català!!!


Pep Ventura

dijous, 3 de gener del 2013

A ca l'avi tot és vell

Al piano de l'avi fallen les tecles,
les lloses de sa casa es belluguen,
l'arrebossat cau, tot a llesques,
les cisternes d'aigua s'eixuguen.

Molt fred tenim a l'hivern,
sense finestres que tanquin,
i l'estiu és un infern
amb portes que no s'obren.

a la teulada falten teules,
i quan plou tot es mulla,
l'aigua podreix bigues i portes
com també fa caure la fulla
deixant un sens fi de cuques mortes
i malaltissant a qualsevulla.


Pep Ventura

dimarts, 1 de gener del 2013

La més llarga de l'entorn

Quant bella és aquesta Rambla,
daurats són els arbres a la tardor,
esvelts, altívols, soca vella i grossa,
davallen fulles seques , a sa sort.

Inici d'una estora espessa,
que petgen els vianants fent remor,
Rambla llarga, embellida, recta:
no n'hi ha d'altre en tot l'entorn.

A l'estiu n'és força joiosa,
pel seu sobrebò en colorit,
la gent hi rambleja seriosa
a l'hora més fresca, cap al tard i a la nit.

Si la calor és massa intensa
i van una mica fatigats,
seuen i beuen, a fora a la fresca,
car és un lloc que està ple de bars.

A l'hivern és una altra corranda,
la gent surt menys perquè fa fred,
poca se'n veu i va d'escapada,
puix que aquest indret sembla un desert.

No és així als temps primaverencs,
car ja no fa pas tant de fred,
els arbres esvelts són verdosencs,
l'abric gruixut, molta gent se la tret.

Rauen satisfets d'aquest passeig
els vilanovins que assoliren sa obra,
i tothom amb urc gaudeix
la bella Rambla de Vilanova.


Pep ventura