dimarts, 25 de desembre del 2012

Fins quan serà?


Llibertat perduda, a canonades,
rera barrots de ferro, entrecreuats,
amb ideals ciutadans maltractats
per medalles, vides sacrificades.

Fins quan serà?, el poble a exclamat,
ancianitat, el jovent demanant,
els cors no bateguen, si perden la sang,
ni es fan ditades, al cel daurat.

Mes, les reixes de ferro destrossarem,
perquè mai ens puguin empresonar
medalles de mals herois, les fondrem,
tots els bons ideals han de tornar,
ja que nosaltres junts necessitem,
amb seny, Catalunya alliberar.


Pep Ventura

diumenge, 23 de desembre del 2012

Neix el riu

Aigua naixent que brolla
enmig de les roques llises,
que ella ha fet d'escolpidora
amb els anys de fregadisses.

Amb molta força baixant,
aquest líquid transparent
veient-se el pedruscall,
de color verdós o vermell.

Fa camí llarg i mullat
fins arribar a la plana,
on els ocells es posen a banyar
i se la beuen fresca i clara.

És l'enveja dels humans
en veure aquests ocells,
ja que el que hi ha al riu i als camps
sempre, el millor és per a ells.

Continua ella baixant,
saltant pedres i barrancs
i per sota els ponts passant
tots els dies mesos i anys.

I per molts pobles passa,
l'empren per a regar;
si d'impura no ho és massa,
serveix per beure i rentar.

I quan arriba a la maresma,
mansament i en llibertat,
amb l'aigua del mar es barreja
i perd la bona qualitat.


Pep ventura

dissabte, 22 de desembre del 2012

Infantar

El més sublim per una dona
és donar a llum a un nou ser,
assolir maternitat bona
i educar-lo d'allò més bé.

La mare té finor, dolcesa,
quan el nen va cuidant,
cofoia; tracta amb tendresa,
el que és feble i delicat.

Molta estima li té ella,
a l'infant de ses entranyes;
tenint-lo a la falda seva,
amb ses mans, li fa manyagues.

Quina escena més joliua
és contemplar mare i fill,
ja que sense parlar es diuen
el que parlant no es pot dir.

Joiós, doncs, és veure'ls jugar,
més quan el petit té gana:
sense ningú d'ells dos parlar,
ella dóna pit i ell mama.

I no ens descuidem del pare,
té un quefer molt important,
no tan sols per a la mare,
sinó també per a l'infant.

Puix si, amb ell, no s'hi compta,
entre els dos un buit hi haurà,
perquè l'amor d'espòs i pare,
doncs també els mancarà.


Pep Ventura

divendres, 21 de desembre del 2012

Ma terra és Catalunya

Vaig venir de terra llunya,
quan tenia jo quatre anys,
em vaig quedar a Catalunya
i no me n'he mogut mai.

Em sento molt català,
també ho foren els meus pares,
que mes venes corre sang
de la regió les quatre barres.

M'he criat a Catalunya
com també m'hi he format,
no em quedaré sense ella,
ja que no penso pas marxar.

N'he sortit bon català,
enalteixo la meva terra,
si algú la vol maltractar
la defenso, fent-li la guerra.

Ho hem de tenir ben present,
per a ser lloable català,
si Catalunya estimem,
s'ha de saber defensar!

Si quan em toca deixar-la
perquè m'haig d'acomiadar,
si estic en terra llunyana
a Catalunya, vull tornar

Pep Ventura