dissabte, 20 de maig de 2017

El bon viure



Ens hem d'entendre, fora les fronteres,
el viarany de punxes n'és suavitzat,
Benvinguda la pluja, amb sequedat,
Quina il·lusió, un camp ple de roses!

Lluita que ja fa temps que n'és guanyada,
els humans que ens estimen fa molts anys;
amor als aliens, també als estranys,
la humanitat que n'és desitjada.

Hem de viure, pel bé de tota la gent,
també morir, perquè els altres visquin mes,
no menys així donar tot quan tinguem,
per a nosaltres no demanar mai res;
i llavors segur que amb bon seny tindrem
l'estimació de tot, el bell univers.


Pep Ventura

dilluns, 8 de maig de 2017

Pel teu viarany


Camina pel teu viarany,
que hi hagi punxes, no hi fa res,
si vas descalç sense engany,
d'escabrós, el camí ho és més.

Sempre esguarda endavant,
no et tombis mai d'esquena,
car veuràs rostres que se'n riuran,
de la teva dissortada pena.

Si els petges et van sagnant
pel mal arinçonat terreny,
anima't a seguir sempre avant,
el bon sender aguarda amb seny.

Delera el vialet bonançós,
com si hom trepitgés palles,
perquè et vegi l'envejós
i no hi pugui fer rialles.

I si la gespa vas trepitjant,
ara, pots girar-te d'esquena;
aquells rostres ja no riuran,
car ta petjada és més serena.


Pep Ventura

dilluns, 27 de març de 2017

La lluna s'allunya

                                                                       
L'avi marxa, amb l'aixada a l'esquena,
el nét segueix, amb la cistella al braç,
l'àvia tragina un feixet de llenya,
el gos, al darrera, sense cridar.

L'ocellet cercant un lloc on dormir,
sota fulles verdes de l'arbreda,
amb aigües tranquil·les baixa el riu,
el grill canta, la nit l'espera.

Ara surt la lluna platejada
que il·lumina el llarg del camí,
i evita d'anar a la fosca
fins que arriba la llum del matí.

Torna l'avi, amb l'aixada a l'esquena,
també el nét, amb la cistella al braç,
també l'àvia, sense feixet de llenya,
el gos darrera sense cridar.

L'ocellet del verd dormitori salta,
va voleiant per camps enllà,
el riusegueix, el grill no canta;
la lluna s'allunya, ja tornarà!


Pep Ventura

divendres, 25 de novembre de 2016

El vell morent


Són pocs els mots darrerencs del morent vell,
assetjat pels hereus rapinyers atents,
que deleren que s'allunyi en pocs moments,
per assolir tot quan pertany a ell.

Vell, que es troba com el sol cap al tard,
privat de sa vitalitat diürna,
fallida visió, fosca, nocturna,
desesperança de poder-se dreçar.

Vell, t'esforces per no acomiadar-te,
vols ser tu inmortal per ta semença;
el finat, sigil·losament avença,
sens dubte no podràs pas salvar-te,
puix, si no et donen condolença,
no tardaràs gaire a allunyar-te.


Pep Ventura

dimarts, 18 d’octubre de 2016

Visió de la senyera


Enmig de molts núvols, cinc raigs de sol,
quatre de color vermell, interposats,
si es desvaporen hi ha el consol,
que en la ment resten els colors gravats.

De la ment penetren en el noble cor,
d'aquesta s'endinsen a la dolça ànima,
amb vehemència i molta passió,
puix que surten cridant per la gargamella.

Bé, Catalunya, sigues cridanera
que et captin amb la teva veu de lluny,
i si et volen fer anar enrere,
doncs t'has de fer sentir amb gran retruny,
amb el braç esquer, alçant la senyera,
com també el braç dreter, la falç al puny!


Pep Ventura

diumenge, 16 d’octubre de 2016

Una rosa vermella!


El roser de la vida
és també, el de l'amor,
tens una rosa vermella!,
gaudeixes de quasi tot.

Jo et regalo una rosa,
dolça filla del meu cor;
és una rosa vermella!,
que ve d'un gran amor.

Accepta-la tu, nena,
altra cosa no tinc ara;
és una rosa vermella!,
ve de mans de ta mare.

Menysprear, no, donzella,
ma modesta donació,
tens una rosa vermella!;
és tenir la reina flor.

I si tu molt m'estimes,
com a tu molt t'estimo jo,
amb una rosa vermella!,
enfortim l'estimació.


Pep Ventura

dissabte, 15 d’octubre de 2016

La nina púbera


Semblant capoll de la rosa,
la nina quan púbera ja,
esperant que ella emprendrà,
nova vida que s'imposa.

Com l'ocellet que té caliu
i salta ja per volar,
aparellar-se i criar,
nidificar així son niu.

Té semblança dita nina,
quan a l'afer dels ocellets
que lluiten en tots els indrets,
per dreçar la seva vida.

Persones, més aus xiquetes,
en família augmentes,
car al camp les aus dormiten,
les persones amb casetes.

Si els piulets, els seus cants,
són llenguatge dels ocellets,
de les persones sa llengua és,
doncs la llengua, dels catalans.


Pep Ventura