Abundor en la terra d'espai,
amb tots petges fangats reposes,
tot sol, sense poder parlar mai,
amb poques mirades joioses.
Només s'apropen els ocellets,
t'amanyagen amb ses deixalles,
t'acompanyen amb soso cants i piulets
perquè ta vida no sia amarga.
Més si tes branques són tons braços
i els tens estàtics en ton cos,
quan els belluguis un xic massa
marxaran els ocells de l'entorn;
llavors en ta enyorança,
cercaràs promptament la mort.
Pep Ventura
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada